L’ Andrea i els
seus dos nous amics, el Bjørn i el Martin, van arribar a l’ hotel, van deixar
les maletes, i es van dirigir a la universitat que organitzava la conferència,
a recollir el programa i la targeteta amb el nom que els identificava com a
participants. Com que no era gaire tard i encara hi havia llum, van decidir
sortir a explorar Tromsö. El Bjørn, que era noruec i ja havia visitat la
ciutat, els feia de guia.
 |
| La catedral de l’Àrtic, d’arquitectura inspirada en les aurores boreals |
Tromsö és una
ciutat de 70000 habitants situada 350km al nord del cercle polar àrtic. Gràcies
als efectes d’escalfament dels corrents de l’Atlàntic nord, a Tromsö les
temperatures són més moderades que a la majoria de poblacions situades a la
mateixa latitud. Una part de la ciutat es troba sobre terra ferma, mentre que
la part més gran està a l’illa de Tromsøya.
 |
| El pont que uneix les dues parts de la ciutat |
 |
| a Tromsö hi ha moltes construccions de fusta |
 |
| Prenem un cafè a la fresca? |
L’ endemà era el
gran dia, la seva primera conferència. Es va despertar nerviosa. Per sort li
havia tocat la primera, així que passaria ràpid i un cop passat, podria gaudir
de les altres presentacions.
Havia arribat el
moment. Va respirar fondo, va mirar els professors de la primera fila ‘ai no,
aquests no, he de mirar al fons’. Se sentia com en una muntanya russa, mentre
el vagó puja lentament, tac-tac-tac, i saps que en un no-res et deixen anar. Va
mirar al fons de la sala, va respirar fondo, i va començar la presentació.
El primer minut va
ser com si estigués en el vagonet de la muntanya russa, en el primer descens,
el més llarg, el més impressionant. En els minuts següents, l’ impressió va
començar a disminuir, les pujades i baixades, a ser menys impressionants, però
les voltes que donava li feien perdre l’ orientació. Quan anava per la meitat,
va veure que un noi, al fons de la sala, li somreia. Li va servir de referència
i la sala va parar de donar voltes, el vagonet es va parar i va seguir la
presentació a peu pla. Va acabar exactament a temps, li van aplaudir, i va
respondre correctament a les preguntes dels assistents. Tot havia sortit bé.
Sortint de la sala
es va creuar amb el noi que li havia somrigut.
- Ens coneixem? –
va preguntar ella.
- No, no crec.
L’ Andrea es va
sentir una mica confosa. Havia pensat que el noi li somreia perquè l’ havia
reconegut d’ algun lloc, potser de l’ erasmus, en aquella època havia conegut
molta gent.
- Ho dius perquè
somreia? És que t’ he vist molt nerviosa.
Ara ella va riure.
- Si, si que estava
molt nerviosa. Gràcies, m’ ha ajudat molt.
- No hi ha de què.
Mira, estic fent el meu segon post-doc, però encara recordo la meva primera
presentació. Estava cagat. Presentar davant dels millors experts, això
desestabilitza a qualsevol. A mi em va tranquil·litzar una investigadora que em
va somriure i em va fer un senyal amb el cap com dient ‘segueix, que ho estàs
fent molt bé’. Des d’ aleshores, intento ajudar els estudiants que veig
estressats. – el noi es va mirar el rellotge – Perdona, tinc un amic que
presenta ara.
- Si, tranquil,
vés, vés.
El noi va
desaparèixer entre la gentada i l’ Andrea es va quedar sola. Se sentia
eufòrica. Tot havia sortit molt millor del que esperava: un home de negocis l’
havia tranquil·litzat a l’ avió, havia fet dos nous amics que l’ havien portar
fins a l’ hotel i amb qui havia visitat la ciutat, i un desconegut l’ havia
salvat dels nervis de la presentació amb només un somriure. I, a més a més,
encara li quedaven dos dies a Tromsö per seguir gaudint de la conferència i
coneixent gent.
-------------
-------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada