L’ Andrea no ho
podia evitar, estava de mal humor. Estava enfadada, espantada, preocupada i
nerviosa-estressada-histèrica, tot junt. S’ havia enfadat amb el seu director
de doctorat perquè, després d’un any i mig de feina, ella volia presentar els
seus resultats en una reconeguda conferència internacional que aquest any es
feia a Hawaï. Ell li havia refusat, sota el pretext que era molt car, i l’
havia enviat a Tromsö.
Així que ara es
trobava en un avió en direcció a Tromsö, a Noruega, espantada perquè era el primer cop que
viatjava sola. ‘I si em perdo?’ pensava, ‘i si em passa alguna cosa, a qui
demano ajuda?’. Per si fos poc, Tromsö està situada per damunt del cercle polar,
era el mes de febrer, i a l’ Andrea no li agradava el fred. Estava molt
preocupada, portava cinc capes de roba, però i si no era suficient? I es
congelava?
A mesura que
passaven els minuts, sentia que els nervis anaven en augment. Seria el primer
cop que presentaria la seva feina en una conferència internacional, davant dels
millors experts del món en la matèria. Va intentar distreure’s pensant en
altres coses. Va pensar en la seva mare, que se n’ havia anat a viure a una illa del Brasil. La seva germana Laura l’ havia anat a visitar a finals d’
octubre. ‘A veure si aquest any hi puc anar jo, si avanço la feina...’
Va mirar per la
finestra: començaven a perdre altura. Estava tan nerviosa que ni es va fixar en
el paisatge que es veia per la finestreta de l’avió. Es veien alguns fiords,
entrades d’aigua salada terra endins, entre muntanyes cobertes de neu, i
algunes illes. Estrès. Histèria. Va apartar les dispositives que havia imprès
per mirar-se durant el vol, va treure una rajola de xocolata, i va començar a
menjar. De reüll, va veure que el senyor que estava assegut al seu costat se la
mirava.
- Primer cop en una
conferència? – li va dir ell. Era un home d’uns quaranta anys, molt ben vestit,
que se la mirava amablement.
L’ Andrea va fer
que si amb el cap, i va deixar de menjar.
- Vostè també hi
va?
- No, ja no, vaig
deixar l’ investigació per dedicar-me als negocis, però fa anys si, que havia
anat a algunes conferències. T’ explicaré un truc: quan presentis, no miris els
professors asseguts a primera fila. Mira lluny, al fons de la sala, i busca
algú que et somrigui: aquests seran els teus amics.
Van seguir xerrant
una estona fins que l’avió va aterrar, i en arribar a l’aeroport, ja estava més
tranquil·la. Va acomiadar-se de l’ home de negocis i va anar a buscar les
maletes. Mentre esperava que sortís la seva, va sentir que els dos nois que
tenia al costat parlaven de la conferència. Ells si que hi anaven. Va començar
a parlar amb ells i va resultar que s’ allotjaven al mateix hotel.
En recollir les
maletes i sortir a la zona d’ arribades de l’ aeroport, els nois li van dir que
havien llogat un cotxe i que, si volia, podia anar amb ells. L’ Andrea va
arrufar una mica el nas. Els nois eren simpàtics, però seria bona idea ficar-se
al cotxe amb desconeguts? Se la miraven fixament esperant una resposta.
- Eh, si, bé,
gràcies, però... això de conduir amb la neu i el gel i les cadenes i tot
això...?
- Jo sóc suís i ell
és noruec, fem un doctorat a Lausanne, a Suïssa, ja estem acostumats. A més a més
aquí no calen cadenes, els cotxes porten pneumàtics d’ hivern que estan
preparats per conduir en aquestes condicions.
- I per anar fins a
la ciutat – va dir l’ altre – no trobarem gaire neu, la carretera passa per un
túnel. – Es va mirar l’ Andrea amb picardia – Has vist mai una rotonda en un
túnel?
- Una rotonda en un
túnel? – Ara si que ja no sabia si li estaven prenent el pèl. Clar que, si era
cert que hi havia una rotonda al túnel, voldria dir que coneixien bé la zona.
Va somriure. – No, no n’he vist mai cap, vindré amb vosaltres. Moltes gràcies!
Van dirigir-se a la
companyia de lloguer de cotxes, on els van fer signar uns papers però no els van
donar cap clau.
- Les claus estan
posades al contacte, com que fa molt de fred hem deixat la calefacció del cotxe
encesa. Mireu bé la matrícula que hi ha varis cotxes oberts, no us equivoqueu.
‘El cotxe obert amb
les claus posades! I ningú els roba? Que fort!’, va pensar l’ Andrea mentre
seguia els nois cap a fora. Feia fred, però no tan com temia. Deurien estar a
un grau o dos sota zero. Efectivament van trobar el cotxe, que estava calentet
i a punt per sortir, i van agafar una carretera que estava sota terra, en un
túnel molt llarg... amb rotonda! L’ Andrea estava meravellada, gairebé se li
havien oblidat els nervis per la presentació de l’endemà.
-------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada