La vida al desert (o viure sense rellotge)

- Al Marroc, a quina hora mengeu?

     - Quan tenim gana.

Això és el que més em va agradar de la vida al desert: viure sense rellotge. Els habitants de la regió més seca del Marroc es lleven amb el sol, mengen quan tenen gana i van a dormir quan tenen son. Jo vaig fer el mateix: vaig treure’m en rellotge, el vaig guardar en una butxaca, i em vaig deixar portar pel ritme del viatge. 

En el post anterior vaig fer una petita introducció al desert del Sàhara marroquí. En aquesta segona part, parlaré dels seus habitants que, en la gran majoria, són berbers.

Els nòmades

Alguns dels habitants del desert duen una vida nòmada, que no vol dir que dormin en un lloc diferent cada dia. Els nòmades viuen de la ramaderia, dels ramats de cabres. Per a això, busquen una zona on puguin alimentar-les i s’hi instal·len una temporada, que poden ser mesos. Viuen en nuclis familiars i cada família comparteix una o vàries tendes (haimes). Quan la regió ja no els pot proveir el que necessiten busquen un altre lloc.

placa solar per generar electricitat, tenda que serveix d’espai comú i dormitori, i tenda-cuina al fons 

pel desert hi ha pous d’on treuen l’aigua que necessiten

Un dels dies de viatge vam acompanyar una noia nòmada a pasturar les cabres. Vam sortir ben d’hora al matí, poc després de la sortida del sol, quan encara no feia molta calor. Caminàvem lentament, fent parades mentre les cabres s’alimentaven dels arbustos. El gos d’atura vigilava que cap cabra no es quedés endarrerida, i de pas, també ens vigilava a nosaltres, i se’ns quedava mirant fixament, però sense dir res, quan ens quedàvem enrere (formàvem part del ramat?).

cabreta esmorzant

el menjar de les cabres (quines punxes!)

Hi havia molt de silenci. Com he dit, el gos no bordava en cap moment, només s’acostava a les cabres i les seguia per marcar-los el rumb. La pastora, per dirigir el ramat, els llençava pedres (sense tocar-les, és clar). Quina calma. Només es sentia el vol de les mosques i quatre viatgers que descobrien, per primera vegada, aquelles terres.

el terreny de pastura – per sort hi havia alguna ombra

Els nòmades parlen berber i, almenys els que vam conèixer, no parlaven cap llengua estrangera (normal, perquè tampoc és que els faci falta). Així que no vam poder parlar gaire amb la pastora que acompanyàvem, encara que vam aconseguir comunicar-nos una mica, amb dibuixos. Vam descobrir un cau amb rastres d’animal al davant, i volíem saber de quin es tractava. Vam dibuixar un ratolí amb un palet a la sorra, i ens va fer que no amb el cap. Vam provar de dibuixar una sargantana, i aquest cop va fer que si amb el cap. Havíem aconseguit entendre’ns sense paraules!

La regió on estàvem pateix una sequera extrema des de fa uns anys, fet que ha dificultat molt la vida dels nòmades. Moltes famílies han decidit abandonar el seu estil de vida per assentar-se en un poble, con el Youssef i el Said, que vam conèixer la nit que vam passar entre les dunes. Ells havien estat nòmades anys abans, i avui en dia es dediquen al turisme, acompanyant els viatgers que volen descobrir el desert.

això havia estat un riu, ara fa anys que està completament sec

Els pobles

Vam visitar tres pobles del sud de Merzouga: Jdaid, Ouzina i Ramlia. Són pobles molt petits, tan petits que no surten als mapes. Estan formats per unes poques cases, majoritàriament de famílies que havien estat nòmades. Pels carrers es podien veure nens jugant i gent asseguda, xerrant o prenent un tè. Realment, era un altre ritme de vida, més lent, més pausat.

Ouzina

El nostre guia, el Hassan, també havia estat nòmada quan era petit. Quan tenia 8 anys, la seva família es va instal·lar a Ouzina, un poble on viuen 19 famílies, i on va anar a l’escola durant dos anys. A l’escola va aprendre francès, però el castellà (i algunes paraules de català!) l’ha après parlant amb els viatgers. Està assabentat de tot el que passa pel món i pot discutir sobre qualsevol tema. Fora de l’escola, la vida li ha ensenyat el que li fa falta.

Jdaid

El Hassan ens va explicar que, de petit, veia passar els pilots del dakar. Cada any els nens esperaven amb il·lusió que passessin els pilots del ral·li més famós del món, que els portaven caramels i bolígrafs. A més a més de caramels pels nens, el Dakar aportava uns 3 milions de dirhams (uns 300 000 euros) al Marroc. Ara, l’únic que queda del Dakar són alguns pilots que vénen a entrenar-se, i alguns viatgers aventurers que fan rutes en 4x4, quad o moto. Com a curiositat: Jordi Arquerons, ex-pilot del Dakar, té una empresa al Marroc d’excursions en moto.

Tots els pobles que vam visitar tenien alguns elements en comú: una mesquita, una escola, una associació i els jardins.

Mesquita d’ Ouzina

A Jdaid vam visitar l’escola, que té una sola aula, l’habitatge del mestre i un pati al voltant. La mestra és originària de Meknes, a 800km, i enviada a Jdaid pel govern. Les classes s’imparteixen en àrab i aprenen també el francès (això vol dir que, de ben petits, ja parlen 3 idiomes, comptant la seva llengua materna, el berber). La mestra dóna classes a tres nivells alhora, i l’escola té sis nivells. Uns nens hi van al matí i els altres per la tarda.

Quan vam arribar nosaltres estaven fent classe de francès. Els nens i nenes sortien a la pissarra, d’un a un, per llegir una frase. Com que un dels meus companys de viatge és francès, i jo també el parlo, ens van fer sortir per llegir la frase (em pregunto quin accent els hi sonaria millor, seria el meu?).

escola de Jdaid

Els tres pobles, Jdaid, Ouzina i Ramlia tenen una associació cadascun que treballa amb fons internacionals per millorar la qualitat de vida dels habitants. Les associacions tenen tallers d’artesania per a dones, on fabriquen articles que venen als viatgers. Algunes tenen sales on es fan tallers pels nens quan no estan a l’escola. A Ouzina, gràcies a la col·laboració amb organismes internacionals, han instal·lat plaques solars que permeten extreure aigua d’un pou i canalitzar-la fins al poble (finançament francès), un pou amb placa solar per donar aigua als animals (finançament d’Andorra) i ordinadors i plaques solars a l’escola (finançament de Madrid).

taller d’artesania a l’associació de Jdaid

dibuixos fets pels nens a l’associació d’ Ouzina

Els jardins són zones de conreu que utilitzen les aigües subterrànies extretes pels pous. Hi tenen palmeres que produeixen dàtils, verdures i plantes aromàtiques.

jardins de Ramlia

A Jdaid vam sopar un dia a casa d’una família del poble, coneguts del Hassan. La casa és un edifici de terra d’una planta, amb una gran sala a l’entrada, diverses habitacions i una cuina. Ens van convidar a un tè amb menta que vam prendre a la sala dels convidats, una bonica habitació coberta de catifes, amb alguns quadres, coixins i una taula baixa al mig. Ens van preguntar si volíem sopar a l’estil tradicional berber, homes i dones per separat, i la meva companya de viatge i jo vam acceptar. Els dos nois es van quedar a la sala dels convidats, i nosaltres vam passar a una altra sala, molt més petita, coberta amb mantes i una tauleta rodona al centre.

Vam sopar amb les dones de la casa, la mare i les seves filles, que no parlaven francès ni castellà. Vam menjar gairebé en silenci, escoltant els riures que venien de la sala dels convidats, on estaven els nois. De tant en tant la mare berber ens mirava, ens feia el gest de menjar amb les mans i ens deia algo que vam interpretar com ‘menja, menja’.

Vam menjar cuscús amb verdures, tots alhora d’un recipient comú amb una cullera. Després vam menjar la carn (que havia estat cuinada amb les verdures i separada abans de començar a menjar), també d’un plat comú, però amb les mans. De postres, fruita: mandarina i magrana. Quan vam acabar, la mare berber va recollir totes les pells de la fruita i les va fer a trossets. La vam mirar encuriosides i va senyalar cap a fora. Vaig endevinar que les pells eren per les cabres i, per confirmar, li vaig dir ‘beeeeee?’. Va fer que si amb el cap i vam riure totes. Hi ha formes de comunicació que són internacionals.

forn comunitari a Ramlia