Amb només un somriure (2/2)

L’ Andrea i els seus dos nous amics, el Bjørn i el Martin, van arribar a l’ hotel, van deixar les maletes, i es van dirigir a la universitat que organitzava la conferència, a recollir el programa i la targeteta amb el nom que els identificava com a participants. Com que no era gaire tard i encara hi havia llum, van decidir sortir a explorar Tromsö. El Bjørn, que era noruec i ja havia visitat la ciutat, els feia de guia.

Amb només un somriure (1/2)

L’ Andrea no ho podia evitar, estava de mal humor. Estava enfadada, espantada, preocupada i nerviosa-estressada-histèrica, tot junt. S’ havia enfadat amb el seu director de doctorat perquè, després d’un any i mig de feina, ella volia presentar els seus resultats en una reconeguda conferència internacional que aquest any es feia a Hawaï. Ell li havia refusat, sota el pretext que era molt car, i l’ havia enviat a Tromsö.

La vida al desert (o viure sense rellotge)

- Al Marroc, a quina hora mengeu?

     - Quan tenim gana.

Això és el que més em va agradar de la vida al desert: viure sense rellotge. Els habitants de la regió més seca del Marroc es lleven amb el sol, mengen quan tenen gana i van a dormir quan tenen son. Jo vaig fer el mateix: vaig treure’m en rellotge, el vaig guardar en una butxaca, i em vaig deixar portar pel ritme del viatge. 

Breu introducció al desert

Abans del viatge al Marroc, quan pensava en el Sàhara em venia una sola imatge a la ment: dunes de sorra, grogues i ataronjades, el cel molt blau i ni un rastre de vegetació. Serà que he vist moltes pel·lícules? O que les pel·lícules sempre mostren el mateix trosset de desert? Sigui com sigui, durant aquells dies vaig descobrir que el Sàhara és molt més que això.