La vall encantada

És curiós com, segons el que visitem, la nostra percepció d’un país pot ser molt diferent d’una altra. Si hagués de definir el Marroc que vaig conèixer en només tres paraules, crec que serien calma, hospitalitat, i música. Insisteixo en el Marroc que vaig conèixer perquè, si algú ha estat a Marrakesh, pot ser que em pregunti on la veig trobar, la calma. Bé, ho admeto, a Marrakesh no. Però la major part del meu viatge no va ser per grans ciutats sinó a l’Atlas i el desert, i allà, vam trobar molta calma, hospitalitat, i música.  

Calma perquè hi ha poca gent, poc soroll, i sobretot, perquè la gent no viu amb presses. Tranquil perquè poden deixar la porta de casa oberta i ningú entrarà a robar, perquè poden deixar que els nens, quan no estan a l’escola, juguin sols pels carrers. Serenitat, pel silenci i la immensitat del desert.

Hospitalitat, perquè a tot arreu et reben amb un tè amb menta, i perquè ens van ajudar en tot el que va fer falta.

Música, perquè els marroquins porten el ritme a la sang. Tocaven qualsevol instrument, cantaven, sols o en grup i es coordinaven sense mirar-se. Feien música amb la mateixa facilitat que respiraven.

A l’ Oasis de Fint, on vam passar una de les primeres nits, hi havia tot això. Fint, ens van explicar, significa ‘amagat’, i es diu així perquè queda amagat en una vall (si, existeixen els oasis de muntanya!). Vist des de dalt, em va recordar la vall encantada d’una pel·lícula de dibuixos animats que vaig veure de petita. Un petit paradís d’aigua, palmeres i tranquil·litat, un lloc on no m’importaria passar una setmana o un mes de vacances.

A l’ oasis hi ha un poble de 87 cases i unes 200 persones. Vam dormir en un alberg bereber, on ens van rebre amb un tè amb menta, i ens vam quedar xerrant amb el propietari i alguns nois del poble fins a l’hora de sopar. Per sopar, vam menjar una sopa, tajine, i fruita. I després de sopar, vam tenir un concert improvisat de la mà dels nois del poble.

El día comença ben d’hora a l’oasis (i diria que a tot el Marroc en general). Al matí, les dones van a coure el pa en un dels forns comunitaris. Una dona (cada dia una de diferent, fan torns) va al forn cap a les 5 del matí per netejar-lo i encendre el foc. A partir de les 7, arriben les altres dones del poble amb la massa a punt per coure el pa. Per esmorzar vam tenir pa recent fet, boníssim!

El poble està situat al costat mateix del riu, on tenen les terres de conreu. A l’oasis es pot conrear gairebé de tot: magrana, pebrot, carbassó, pastanaga... També hi ha moltes palmeres, que produeixen dàtils. Passejant pels camps, vam veure con recollien els dàtils: una persona (un home, en general) s’enfila a la palmera (a dalt de tot, i sense cordes!), per fer caure les branques carregades de dàtils. A baix, altres homes, dones o nens recol·lecten els fruits. Després, per portar-los al poble, utilitzen burros.