Allà, en aquella
platja d’ Ilha Grande, asseguts a la sorra mentre plou, l’home que acabo de
conèixer m’explica la seva història:
- Sóc de Nova
York. Fa anys, creia que ho tenia tot, creia que era feliç.
Tenia una bona
feina amb un bon sou, una dona que m’estimava i un fill molt espavilat.
M’agradava la meva feina, i treballava moltes hores al dia, molt sovint
els caps de setmana i tot.
Un dia, la meva
dona em va explicar que estava preparant una festa sorpresa per l’aniversari
del nostre fill. Em va dir que no me n’oblidés, que segur que li faria molta
il·lusió que el seu pare fos a la festa dels 10 anys. 10 anys, ja? Vaig pensar.
I em vaig adonar que, concentrat amb la feina, amb prou feines passava temps
amb ell, que no havíem compartit cap cap de setmana, que no l’havia portat mai al
cinema ni a cap restaurant, que no sabia a què li agradava jugar.
Molta gent parla
de la crisi dels 30, dels 40. Jo, vaig viure la crisi dels 10 anys del meu
fill. 10 anys, em deia. I què li regalarem? Vaig pensar que, com a regal
d’aniversari, li regalaria un viatge. Per primer cop, marxaríem tots tres junts
de vacances.
Vaig deixar que
escollís ell la destinació. M’esperava que em digués World Disney o alguna cosa
per l’estil. ‘Vull veure el telefèric del James Bond’, em va dir. Es referia al
telefèric de Rio de Janeiro, que surtia en una peli del James Bond, Moonraker.
I així va ser com
vaig venir per primer cop a Brasil. Vam passar uns dies a Rio, vam pujar 4 o 5
cops al telefèric, i uns dies més tard vam resseguir la costa i vam arribar a
aquesta illa. I aquí, en aquesta platja on som ara, em vaig adonar que aquella
última setmana, aquells dies que havia passat amb la meva dona i fill, eren els
més feliços que recordava.
Un any més tard,
vam deixar les nostres feines a Nova York, vam comprar una pousada i vam venir
a viure aquí. Va ser idea de la meva dona. El meu fill es va adaptar
ràpidament. De seguida va aprendre portuguès i sortia a jugar amb els altres
nens del poble a la platja. I aquí ens hem quedat.
No ens hem fet rics, no hem
guanyat tants diners com abans, ni hem tingut una carrera professional exitosa,
però hem trobat altres coses. Aquí vivim molt tranquils, gaudint dia a dia del
que molts turistes només veuen un cop a l’any.
Quan acaba el
relat, es queda en silenci i jo em submergeixo en els meus pensaments. No sé
què l’ha motivat a explicar-me la seva història, a intuir que em podria ajudar.
Mica en mica, començo a veure les coses d’una altra manera, amb una nova
perspectiva.
Ara veig clar que
la mare, a Barcelona, se sentia sola. El pare li va demanar el divorci. La meva
germana va marxar d’erasmus i es va quedar a viure a l’estranger. I jo... jo
vivia a Barcelona, com ella, però estava tan concentrada amb la feina que quasi
no ens vèiem.
M’adono que la
mare està rejovenida, més energètica i dinàmica del que la recordava. Caic en
què, mentre caminàvem, era jo qui esbufegava i ella qui m’esperava.
Entenc que aquí ha
trobat un nou estil de vida que li agrada, és feliç i que he de respectar la
seva decisió.
Miro el mar: tinc
la sensació que em somriu.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
<< A les platges paradisíaques també plou (2/3)
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada