Em pensava que la
coneixia molt bé. Al cap i a la fi, havíem viscut juntes molts anys. Fins que,
un bon dia, em va anunciar que marxava a viure a l' estranger. A l’estranger!
Ella, que sempre havia viscut a Barcelona, sense canviar de barri. La noticia
em va agafar completament desprevinguda.
-Bé, si, potser
si, que un canvi d' aires t' anirà bé. I on vols anar?
- ...
- A Vila do Abrão? Ah. I això on és, a Portugal?
- ...
- A una illa del Brasil? Però, mare, n' estàs segura?
‘T’has tornat
boja?’, és el que realment tenia ganes de dir-li, però em vaig contenir.
Decididament, el divorci la va trasbalsar. O l' estrès. O l' amor. El cas és
que la mare, tan de ciutat, tan amiga de les comoditats, del cinema i del
Liceu, va deixar una bona feina per anar a un petit poble perdut a l' altra
banda de l' oceà.
Miro distreta per
la finestra. Estic en un autobús de camí a Mangaratiba, al sud de Rio de
Janeiro, on agafaré un ferri cap a Vila do Abrão.
- No cal que lloguis un cotxe, Laura, que l' hauràs de deixar a Mangaratiba.
Ilha Grande és una illa sense vehicles a motor. Ni cotxes, ni motos, ni
autobusos. No hi ha fums ni clàxons!
Una illa
sense cotxes! A sobre! Per què no se n’havia anat a viure a Rio de
Janeiro? Rio és una gran ciutat, magnífica, amb platges, restaurants,
cinemes i, sobretot, un aeroport internacional!
Torno a mirar per la finestra. He de reconèixer que el paisatge és maco. La carretera segueix la costa, que és muntanyosa però que té unes platges estupendes. El dia és esplèndid, el cel és blau i fa força calor.
Quan arribem a Mangaratiba, me' n vaig directament al port. La mare m’ha
explicat que hi ha dos tipus de ferris: els catamarans ràpids, que són més
còmodes i més cars, i els ferris locals que fan el recorregut entre Mangaratiba
i Vila do Abrão com si fos un autobús. Em miro el segon i decideixo que ja
m’està bé. Ja hi ha força gent, famílies amb nens, treballadors carregats de
fruita, i altres turistes amb maletes o motxilles.
Penso en la mare
i el seu marit. A ell no el conec gaire, la veritat. Es van conèixer fa un
parell d’anys i es van casar un any més tard. Recordo que em va semblar una
mica reservat, però bona persona. I fa sis mesos van decidir marxar de
Barcelona i instal·lar-se al Brasil. No vaig acabar d’entendre perquè, però
l’he de convèncer de que torni a la seva ciutat, amb la seva família.
Els crits d’uns
nens em tornen a la realitat. Ens acostem a Ilha Grande, que, com el seu nom
indica, és l’ illa més gran de la zona. És molt muntanyosa i, vista de prop,
des del mar, és força imponent (té muntanyes de fins a 1000 metres ). Vila do Abrão,
amb uns 3000 habitants, és la població més gran, però tot i això es veu petita,
situada entre la platja i les muntanyes de l’interior.
El ferri atraca
al port i ens preparem per baixar. Finalment, després de moltes hores d’avió,
dues hores d’autobús i una hora i mitja de ferri, arribo a Vila do Abrão.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
>> A les platges paradisíaques també plou (2/3)
--------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada